Johnny's

ni carn ni peix

2012-01-19T01:34:00.001+01:00

Per una banda, l'últim tresor de la col.lecció del museu no arriba a la categoria d'original, però per l'altra tampoc se'l pot titllar de simple fotocòpia.

Es tracta de la pàgina original que Marvel va fer servir per la impressió del número 22 de "Conan The Barbarian", al gener de 1973. Aquell número però va ser una reimpressió del primer número de la sèrie ("The coming of Conan"), perquè Barry Smith no va arribar a temps a entregar la feina del que en principi havia de ser el 22 ("The Shadow of the Vulture"). Així doncs, no és la pàgina original que va dibuixar Barry Smith per Conan # 1, si no un copy-pegui (literal) d'un escàner d'aquella pàgina sobre un cartró, al damunt del qual un entintador va haver de corregir algunes ombres (els escàners de l'època donaven pel que donaven).

Un impostor entranyable en qualsevol cas...


la portada del número 22

la portada del número 1

links:
la meva galeria a comic art fans

el biquini de la pèl-roja

2011-12-23T11:56:00.000+01:00

Tot i que el gran Esteban Maroto (aka "el Maestro") és una de les més importants figures que ha donat mai el còmic europeu, amb una llarga i exitosa carrera que encara continua, la seva fama li ve sobretot per haver estat el creador ara fa 40 anys del controvetit bikini de cota de malla que vesteix Red Sonja. Ve a ser una mica com el que li passa al Pichi Alonso amb el seu "hat-trick"...

A principis dels 70, la bona rebuda del debut de Red Sonja en les aventures de Conan de la mà de Barry Smith va fer que el personatge de seguida tingués una sèrie pròpia, però tot i l'atrevit look que aleshores ja lluïa l'heroïna (més adeqüat per Studio 54 que per campar per l'edad Hybòria), Marvel creia que la noia encara anava massa vestida. És per això que, tot i proposar la que possiblement és l'armadura més inútil de la història, Maroto va ser l'escollit per dibuixar la nova versió de Red Sonja a la nova revista en blanc i negre "The Savage Sword of Conan". Desde aleshores ha plogut molt, però el biquini continua feliçment al seu lloc sense que cap dels intents de tapar una miqueta a la pèl-roja per part d'editors escandalitzats no hagi fracassat estrepitosament...

Per aquelles coses dels americans, Maroto va col.laborar poquíssimes vegades més a la sèrie, però el biquini de marres l'ha estat perseguint tota la vida, apareixent a cada entrevista, taula rodona o petició d'il.lustració. De fet, gràcies al mestre, desde fa poc el meu petit museu ambulant (que fent honor al seu nom ha tornat a canviar de lloc desde l'última exposició, tot i que això és un altra història) té la sort de comptar amb un espectacular original de'n Maroto sobre Sonja i el seu biquini, o sobre el biquini i la seva Sonja, com es prefereixi....

Com sempre, l'entrada és gratis.

links i tal:
el principi de tot plegat (Red Sonja; The Savage Sword of Conan 1, 1974)

entrevista a Maroto a Expocómic 2010
la meva galeria a comic art fans

crisis

2011-12-01T17:35:00.001+01:00

[... llegir més]

no és el mateix

2011-11-26T01:30:00.001+01:00

Continuo preferint el blanc i negre...

colorejat original (1973)

colorejat remasteritzat (2004)

el bàrbar i el director de cine

2011-11-18T01:40:00.001+01:00

Tot i arrancar a principis dels mitificats anys 70 en ple boom dels còmic "underground" (gràcies al moviment hippy, llegir còmics de sobte va ser algo molt "cool", com fumar marihuana o pendre LSD), "Conan the barbarian" ni molt menys es pot classificar com a còmic transgressor i tal. Era un còmic de Marvel, una companyia dedicada en cos i ànima a fer còmics com a xurros per vendre còmics com a xurros. A més, com tot còmic fet i distribuit a Amèrica, havia de passar per la censura del "Comic's Code", que vetllava perquè els joves del país no diguessin tacos, no sapiguessin el que és un mogró, ni es fessin comunistes.

Curiosament però, aquesta cotilla que tant li apretava les carns al bàrbar, va motivar l'enginy del guionista Roy Thomas i, molt especialment, del dibuixant anglès Barry Smith (que anys més tard, en un atac d'importància, es va canviar el cognom per Windsor-Smith), per tal d'evitar de caure en el temptació de convertir a Conan en un superheroi amb calçotets de pell... Així doncs, a base de dibuixar "baralles sense sang" i de "dir coses sense dir-les", van aconsseguir donar-li un enfocament al còmic estranyament elegant, a vegades més proper al "Senyor dels Anells" que a les pelis del Schwarzenegger (de fet, en la imatge del sac de músculs que reparteix destralades a tot el que es mou hi va contribuir molt més el succesor d'en Barry Smith a la sèrie, el gran John Buscema).

Tot i això, el tàndem Thomas-Smith va durar només 24 números, el temps que va trigar el britànic a engegar als de Marvel pels timings matadors i la merda de sou que li pagaven. Va marxar per fundar una mena de comuna bohèmia amb altres il.lustrador per retrobar-se amb l'art i aquestes coses que es diuen (amb el que es va retrobar però pocs anys després va ser precisament amb els còmics i amb Marvel, suposo que per allò que cal menjar cada dia...). En quasevol cas, aquests números inicials de la sèrie, que amb prou feines venien el suficient com per no cancel.lar el còmic (cosa que va arribar a passar una vegada), avui en dia han passat a ser allò tant lleig que es diu "obra de culte"... Però la veritat és que molen molt. Els relats originals de Conan, publicats als anys 30, funcionen sorprenentment bé en un format de còmic de 19 pàgines, i poques vegades es pot veure en tant pocs números com un dibuixant passa de ser un perfecte mindundi a guanyar els "Oscars" del còmic amb l'últim número en el que va treballar, "The Song of Red Sonja" (1973).

Tot aquest interés recent per Conan m'ha permès a més, entre altres coses, saber què collons vol dir "Pulp fiction". Tot sembla venir de la revista "Savage Tales", una publicació de principis del segle passat a la que en Robert E. Howard, creador de Conan, va enviar-ne els primers relats. La qualitat de la publicació era infame i feien servir una pasta de paper grisosa que col.loquialment es coneixia com "pulp". Per extensió, totes aquestes revistes de ciència ficció o fantasia heroica que en aquella època van proliferar es denominaven revistes "pulp" o de "pulp fiction", de les quals segurament en Tarantino n'és un gran fan. La relació entre això i el contingut de la peli és però un altre tema que encara se m'escapa...

links
els wikis de' n Thomas y en Barry Smith
la pàgina oficial de'n Barry Windsor-Smith
info de la sèrie a GCD y Comic book DB
Conan # 24 - The song of Red Sonja

"voníssim"

2011-08-17T00:07:00.014+02:00

Vaig veure per primer cop "V de Vendetta" fa uns anys en un vol cap a Tòquio. Entre el cansament, el doblatge en japo i la mascareta del paio, vaig flipar bastant i vaig pensar que era rara de nassos. Més endavant però vaig tenir l'oportunitat de tornar-la a veure en condicions més estàndar. Em va agradar força, i encara em va agradar més saber que estava basada en un còmic. De fet, "V for Vendetta" és un gran clàssic dels 80 del excèntric Alan Moore.

Fa poc l'he llegit i seguint la norma general, el llibre és millor que la peli. Gran història, grans personatges i gran (grandíssim) dibuix.

Casualment per cert, Barcelona va plena aquests dies de pintades amb el símbol "V". Es veu que alguns membres del moviment 15-M s'han apropiat del personatge per la causa, entenent que, igual que la icona de'n Moore, estan duent a terme una revolució per canviar el sistema. Suposo que en Moore deu estar emprenyat, i és que mentres uns venen a demanar "democracia real ya", "V de Vendetta" és una autèntica oda a l'anarquia.

links:
el wiki d'alan Moore i del còmic
la pàgina oficial de la peli

feines de manteniment

2011-03-29T02:17:00.008+02:00

No serà per falta de temes, però entre el Guillem, la feina, les poques hores de son (o almenys a mi m'ho sembla) i la mandra, aquests dos darrers mesos la bola s'ha fet gran. A veure com ho desembosso sense prendre mal:

1- Diuen que el dolor és temporal i que la glòria és per sempre, però dos mesos més tard l'únic que em queda de la mitja marató és un genoll trinxat i la sensació que la marató de veritat em queda lluny (concretament, uns 21 Km lluny).

2- En Guillem ha fet un any i ja camina (felicitats champion!!!). Si no m'espabilo fotrà ell abans la marató que jo. De fet, ell té uns genolls per estrenar, suaus i lliscants, els meus grinyolen com un llit de molles.

3- Els Manel diuen que farien 10 milles per veure una bona armadura. Tal i com s'han vengut les entrades, jo n'hauré de fer unes quantes més per veure'ls.

4- Ahir vaig llegir aquesta escena i em va impactar tant com la primera vegada que la vaig veure fa 20 anys. Quin moment.

PD: demà ens visita la meva "jefa" a nivell mundial i em preguntarà si vull presentar candidatura per anar a treballar a l'oficina de Sidney. La veritat és que la competència és forta, però vaja, tampoc ningú donava un duro per l'Hereu no fa ni un mes...

decàleg del mal atleta

2011-01-29T21:01:00.002+01:00

1- no faig mai estiraments
2- no escalfo mai (ja vinc escalfat de la feina)
3- corro només un cop per setmana (i a vegades menys)
4- corro per Barcelona (i no per la Rabassada com el Sandrusco)
5- porto pantalons de bàsket (i no malles com la gent guai)
6- em paro quan tinc un semàfor vermell en comptes de continuar fent saltironets
7- respiro per la boca
8- a les curses em menjo alguna que altra cantonada si hi ha molta gent
9- quan acabo em prenc una cervesa (o dos)
10- de fet, córrer no m'agrada especialment

I amb tot, demà debutaré en una mitja marató...

per aquest viatge no calien alforges...

2011-01-16T12:22:00.001+01:00

Som un país de pandereta...

Bé que s'ho podrien haver pensat abans tot plegat uns i altres.
Potser així no ens haurien fet perdre el temps...

en perill de descens

2011-01-09T01:26:00.001+01:00

A Glénat estant fent inventari del 2010, i tot i l'esforç encomiable que fan per publicar còmics en català, els números no els hi acaben de quadrar.

Més enllà de les tonteries (moltes, i mot grosses) que la gent del país veí els hi dedica dia sí dia també per terra, mar i aire, simplement per publicar en català, crec que el problema està a casa. I és que encara hi ha molta gent catalanoparlant que, tot i existir una versió en català, prefereix llegir una novela, veure una peli o escoltar la ràdio en castellà, simplement perquè "sempre s'ha fet així"...

Reminiscències del franquisme?, complexe d'inferioritat?, idiotesa incorregible?...
Vés a saber, però el pitjor és que ni tant sols li podem fotre la culpa al PP, als ciudadanos o a Madrid...

Amb aquest panorama no seria extrany que anéssim cap enrere i sembla doncs que farà falta alguna cosa més que la "discriminació positiva" per treure el català de la zona de descens.

qüestió de nassos

2011-01-01T20:42:00.001+01:00

Amb la totxa que calço al mig de la cara estava predestinat a fer un bon paper a la cursa dels nassos d'ahir.

Efectivament, gràcies a tal descomunal i aerodinàmica quilla he pogut trinxar la que fins ahir era la meva millor (i única) marca personal en els 10 Km en més de un minut i mig, deixant-la en 45:25.

El que ara hi tinc entre cella i cella doncs, a part d'aquest nas considerable, és poder baixar de 45 minuts en la propera ocasió.

sense veu ni vot

2010-12-07T17:04:00.004+01:00

Un cop més he perdut les eleccions, però és que ara ha estat per golejada, i és que el meu vot ni tant sols es veurà reflectit en un miserable escó.

Suposo que no ens hem acabat de reagrupar del tot bé...

PD: Després de 7 anys, dos corrents crítics i clatellades electorals "espectaculàs", els d'esquerra han arribat a la conclusió que això del tripartit no ha agradat als votants independentistes... El que deia, uns cracks!

amb dos collons

2010-11-16T00:35:00.001+01:00

Estava a punt de quedarme dormit davant de la tele quan el presentador de l'Àgora li ha preguntat a la nº 2 d'Esquerra (abans coneguda com ERC) com és que havent-hi cada dia més independentistes a Catalunya les enquestes els hi auguren una clatellada important.

Com que deu estar més que acostumada a la pregunta, la paia ni ha pestanyejat quan amb tota la patilla de món va i li argumenta: "1- perquè molta gent no ha entès l'estratègia d'Esquerra de cohesionar el país pactant amb els socialites; 2- perquè molta gent no ha entès o no ha percebut l'acció del govern tripartit; i 3- perquè gràcies a Esquerra s'ha normalitzat el debat de la independència i això ha afavorit altres opcions sobiranistes".

Sí senyor, estant a punt de fotre un ridícul de collons i la culpa és dels electors, que sóm gilipolles i no entenem lo collonuts que són. Amb aquesta regla de 3 doncs, que durant 7 anys hagin estat preocupats bàsicament en engreixar el cul per a que no se'ls hi caigués la cadira i que només ara que venen eleccions li treuen la pols al tema de la indepència, segurament tampoc té res a veure amb que la gent es busqui la vida en "altres opcions sobiranistes"...

Quina crack, com la remena!

saber dir prou

2010-10-22T23:41:00.001+02:00

Avui he dit prou per primera vegada a la meva vida laboral.

No és que de cop i volta m'hagi fet més valent, senzillament que la burra dóna pel que dóna, i ja fa temps que la bèstia està massa cardada.

Em sembla que ha servit d'algo. Jo almenys em sento millor, tot i que de moment he hagut de tornar a emportar-me feina a casa pel cap de setmana.

S'ha de ser burro...

collonades

2010-09-12T19:27:00.006+02:00

A part d'evitar per totes les formes possibles que els polítics catalans rebessin un sol xiulet a menys de 100 metres de distància, els catxondos dels programadors dels actes de conmemoració de la Diada ens van regalar ahir al parc de la Ciutadella un concepte nou, "la sardana flamenca".

La veritat és que no vaig veure el resultat de l'experiment (la sardana a seques ja em sembla prou aborrida com per a sobre afegir-li flamec), però estic segur que a molts dels iluminats que ens manen els hi va semblar una cosa molt moderna, multicultural, integradora, alternativa i súperprogresista...

Em pregunto però si, per exemple, als andalussos els hi agradaria fer un "tablao sardanista" o vestir els toreros amb barretina (i ja no et dic que el seu President fós de Ripoll). Suposo que no, però segurament molts dels iluminats que ens manen dirien que és perquè els andalussos no són tant moderns, multiculturals, integradors, alternatius i súperprogresistes...

En qualsevol cas, Visca Catalunya!

Kapow!

2010-08-24T18:32:00.008+02:00

De la mateixa manera que l'hàbit no fa el monjo, portar els calçotets per fora no fa que tinguis súperpoders. En aquest sentit el Batman és l'únic súperheroi que de fet no ho és, i per això és l'únic que em mola. Tot i el pesat d'en Robin (una desgraciada taca en l'historial del rat penat), sempre he pensat que en Batman i molts del seus rivals tenen un look molt "cool". Coi, si fins i tot m'agradava aquella sèrie de TV molt patillera dels 60 que TV3 va emtre fa moltíssims anys!.

Amb tot això, en el passat Saló del Còmic em vaig comprar una història seva anomenada "El rastro de la pólvora" amb aquella ilusió de reviure vells temps, però com em passa sovint amb el còmic americà el dibuix mola i el guió no...

L'Alan Moore i la seva "Broma assassina" continuen sense tenir rival.

anys i panys

2010-08-17T18:32:00.003+02:00

Amb la d'avui ja són 34 les voltes que he donat al voltant del sol (aquest és un punt de vista força recomenable pels qui ja comencem a acumular bastantes milles de viatge).

Vaja, que avui les rondes les pago jo.

afers interiors

2010-08-15T00:06:00.010+02:00

Un nen de 4 mesos és un bon motiu per no complicar-se gaire la vida durant les vacances i per tant una fantàstica excusa per conéixer d'una vegada per totes la Costa Brava.

Vagi per endavant que el tema m'ha agradat força, però a mi m'havien parlat de boniques cales solitàries i verges, i la veritat és que sí que he vist boniques cales, però lluny de ser solitàries totes estaven ben farcides d'anglesos i alemanys tamany 2x2 que no crec que fóssin verges...

Aquesta sobreexplotació (humana i urbanística) de quaselvol metre quadrat semiaprofitable m'ha fet pensar que potser tot plegat està un pèl sobrevalorat...
Com diu aquell del Polònia, "ho sento, però algú ho havia de dir"...

Un món feliç

2010-08-04T18:26:00.001+02:00

No hi ha res com aïllar-se del món per ser més feliç, molt especialment aquests dies en els que a la tele només parlen de crisis i tal. En aquest contetx, jo estic aprofitant per llegir molt còmic i el tema em dóna per a dues reflexions, sortosament banals i anodines:

1- "Gunm Gaiden" mola:
És una recopilació d'històries curtes sobre Alita que, tot i que irregulars, m'han agradat en conjunt i realment donen profunditat al món creat per en Kishiro-sensei. Especialment interessant és la cronologia que es presenta en les primeres pàgines del llibre. Com que l'origen de la protagonista és un dels temes que l'autor no va tancar en la primera part de la sèrie, ja feia més de 10 anys que tenia aquesta mosca al nas, o sigui que, tot i ser raro de collons, m'ha interessat molt saber que l'Alita va néixer a Mart l'any 2327 i que no és fins el 2534 que el Dr. Ido la recupera d'entre una muntanya de ferralla a la Ciutat dels Desperdicis.

2- Em fa vergonya comprar "Cinturó negre":
M'agrada, però algú li hauria de dir a l'Urasawa que les portades són desconcertantment nyonyes i que no tenen res a veure amb el que passa dins (cony, que és un manga de judo!, amb luxacions, trencades de turmell i tal). Fins i tot l'altre dia vaig haver de fingir que era per regalar...

olé!

2010-07-28T21:40:00.002+02:00

victòria!!!

2010-07-21T00:37:00.003+02:00

Després de tota la que està caient desde el país veï s'ha desfermat a Barcelona una mena de guerra de banderes. De fet, i sense respondre a cap mena de crida, vam començar penjant Senyeres als balcons els del bàndol dels " ja n'estem fins als collons", més que res perquè rimava... Tot seguit, els de "la roja" (que no "rojos", o almenys, no tots), envalentonants pels èxits del seus equips de futbol i de jutges van respondre penjant "rojigualdas".

En el meu carrer vaig ser jo qui va iniciar les hostilitats penjant la Senyera després del gol d'en Puyol contra Alemània (havia d'exorcitzar el mal rotllo que ens venia a sobre d'alguna manera) i en mensy de 24 hores van contraatacar 3 veïns penjant 3 espanyoles (constitucionals totes elles, això sí). Ben aviat però van arribar reforços i 3 veïns més van penjar Senyeres i alguna estelada, en el que ja era un clar escenari de guerra oberta. A partir d'aquí però la situació es va estancar durant les següents setmanes, amb cadascú a la seva trinxera esperant que l'altre fés el primer moviment.

Finalment, i després de vàries setmanes de guerra freda, gairebé tothom s'ha acabat retirant en els darrers dies, els uns perquè el "seny" ja ha tornat a domesticar la "rauxa" i els altres perquè hauran marxat de vacances, o vés a saber què... Però he dit gairebé tothom, perquè encara quedem un parell d'irreductibles veïns que, igual que aquella colla de gals famosos, no ens dóna la gana de tornar a la "pax romana", o sigui que suposo que mantindrem la Senyera algún temps més, encara que només sigui per recordar-nos que almenys la guerra de banderes l'hem guanyat.

La bandera victoriosa en el camp de batalla

Déu n'hi dó

2010-07-11T11:35:00.015+02:00

No servirà per res, però almenys durant una estona ha estat balsàmic veure que n'hi ha molts que n'estem farts.

De totes maneres, no em trec la sensació que tot plegat ha vingut a ser com un petit somni d'una tarda d'estiu. I és que les alegries a casa del pobre duren poc i el més probable és que aquesta tarda "la roja" ens acabi d'amargar el juliol i que molts dels que ahir estaven indignats avui cridin "Visca Espanya".

A mi no m'entra al cap, però és el que hi ha.
Quin país...

cony de veïns!

2010-07-07T22:37:00.006+02:00

Estic envoltat de gent que celebren els gols de "la roja" més que en Franco i l'Aznar plegats.
De fet, aquests eren els que deien allò de "antes roja que rota", no?...

Quin panorama. I a sobre va i marca el Puyol.
Mare meva...

Tenim el que ens mereixem

2010-07-04T20:34:00.008+02:00

Ja ho deia fa 2 anys...

I és que sempre m'ha costat entendre com és que després de tantes endinyades encara hi ha una majoria de catalans que es pensen que ser ciutadans de segona mola.

Els del costat es deuen petar de riure, no fem més que parar el cul i després ens queixem de que fa mal...

i a vegades ens en sortim

2010-06-04T10:42:00.005+02:00

Després d'unes setmanes força dures, amb viatges de feina, jornades laborals de més de 10 hores, son acumulat i actuacions lamentables a la pista de bàsket, els ànims anaven molt justos... Fins que avui al matí en Guillem s'ha despertat i s'ha posat a riure...

Ja ho diuen que a vegades una tonteria et fa obrir els ulls.

lo pitjor de lo pitjor

2010-05-23T19:17:00.011+02:00

Em sap greu que una proposta tant antipàtica de futbol (en tots els sentits) tingui premi. Però potser encara em sap més greu no tenir cap argument sòlid per refutar la indubtable eficàcia resultadista de la mateixa...

Per cert, i per si hi havia algun dubte, el Madrid es reafirma com a la institució més odiosa del món. El nivell de ràbia que pot arribar a generar la següent combinació és senzillament brutal:

sempre hi ha una primera vegada

2010-05-17T10:41:00.015+02:00

Aquest cap de setmana passat ha estat testimoni de moltes primeres vegades:

1. en Guillem ha debutat amb el xumet. Després d'eixugar-me la baba inicial, em va desconcertar pensar que en el fons el xumet és com un instrument de censura... Per sort, sembla que no li ha acabat de convèncer gaire el tema i prefereix calmar-se amb el pit... Posats a triar no hi ha color.

2- també ha estat el primer cop que viatjava en motxil.la. Diuen que ningún neix ensenyat, però la veritat és que es va sortir.

3- per primera vegada s'ha guanyat una lliga amb 99 punts i per primera vegada en la història podria passar que els catalans ens canséssim de guanyar en alguna cosa. Vist el panorama que hi ha a casa nostra no deixa de ser sorprenent.

4- vaig estar per primer cop al Circuit de Catalunya i fins i tot vaig donar-hi una volta sencera corrent. Llàstima que la cursa era de dues voltes, però és que d'on no n'hi ha no en raja...

5- finalment, i 24 anys després d'haver-hi jugat per primer cop, vaig poder acabar el "Batman" de l'Spectrum. És difícil d'explicar, però tot just després fer-ho em vaig sentir extranyament complert...

de nassos i còmics

2010-05-08T18:00:00.002+02:00

Em sembla que va ser per Sant Jordi que vaig llegir un article de la Rahola en el que explicava el perquè encara no l'acabava de convèncer l'e-book. La veritat és que jo no n'he tingut mai cap a les mans i desconec les possibles mancances tècniques que encara pot tenir, però a priori em sembla una bona idea, per tot allò que ja s'ha parlat tant de la manca de paper i bla, bla, bla...

En el món de les vinyetes l'equivalent a l'e-book vindria a ser l'aplicació que ahir vaig veure al Saló en l'stand de Koomic, una empresa que en breu es dedicarà a vendre còmic digital per l'ipad, l'iphone o per l'ordinador. La veritat és que la demo que em van ensenyar estava molt currada: imatges ampliables i de bona resol.lució, fàcilment desplaçables amb el dit, extres com en els DVD, etc.

Agradarà més o menys doncs, però sembla lògic que, si hem de ser més sostenibles que diria aquell, al cap del temps s'acabin imposant aquestes coses (tot i que fa 5 anys deien el mateix del cotxe elèctric i no hi ha manera). El que crec que no té sentit és entrar en el debat de si el llibre digital és millor o pitjor que el de veritat. Senzillament crec que no hi ha debat, perquè el digital sempre sortirà perdent. Només un exemple: el primer que faig jo quan obro un còmic és ensumar-lo. No hi ha res com la olor del paper, de la tinta o de la cola d'un llibre acabat d'estrenar. Per mi, és una part important de l'experiència de llegir un còmic, com ho pot ser tocar el paper, veure el llom a l'estanteria o anar-lo a comprar a la botiga... I l'ipad (de moment) no fa olor de res...

El paio de Koomic però em va mirar raro quan li vaig dir que ensumava còmics...

L'apocalipsi segons Sinclair

2010-05-05T17:02:00.010+02:00

A mi no se m'acudeix una millor evolució per l'espècie humana...

visca la revolució!

2010-05-02T00:36:00.008+02:00

Ara es veu que tenim un conveçut revolucionari anticapitalista a casa:

trobeu les 10 diferències

De moment ja ha començat per boicotejar les nits dels seus burgesos progenitors, impedint el seu descans amb calculades estratègies de guerrilla i mermant la seva capacitat productiva diürna al lloc de treball.

Abaix el capital!

qui ho diria

2010-04-29T00:08:00.002+02:00

El dilluns passat elblogdenjohnny va fer 2 anys.

La veritat és que no havia estat mai la meva intenció arribar fins aquí, però tampoc m'ha costat Déu i ajuda arribar-hi que dirien aquells. Possiblement per això hi he arribat...

Per poc romàntic que soni, vaig començar el blog per un tema de feina (necessitava saber com funcionava tot això del blogspot) i després la criatura s'ha convertit en una mena de Frankenstein: no acaba de ser un blog de manga com pretenia ser inicialment, tampoc és un blog d'opinió i encara menys és (espero) el diari personal que mai he volgut fer...

En qualsevol cas merci a tota la gent que alguna vegada ha passat per aquí. Teniu molt de mèrit!

PD: Sembla que és veritat allò que la història es repeteix. Tot just ara fa dos anys m'estava cagant en tot després de que el Manchester ens hagués eliminat a les semifinals de la copa d'Europa. Avui em torno a cagar en tot...

l'últim que es perd

2010-04-23T11:32:00.004+02:00

Haig de reconéixer que just acabat el partit no tenia esperances en les nostres possibilitats.

Avui ja ho començo a veure una mica diferent...

carn de marató

2010-04-22T18:15:00.003+02:00

Ahir un company de feina que ha completat vàries maratons es va referir a mi amb aquestes paraules després d'haver-li explicat el meu debut sobre l'asfalt del cap de setmana passat. Suposo que ho va dir per ser cortès i tal, però la veritat és que em va donar més gasolina de la que s'imagina.

46:52

2010-04-18T15:51:00.008+02:00

No és per tirar cohets, però tampoc està malament com a debut en els 10.000.

Sobretot tenint en compte el tràfic de corredors que m'he hagut de menjar els primers kms, la qual cosa no deixa de ser una excusa com una altra (al cap i a la fi la massificació era igual per a tothom i segur que més d'un corredor/a m'haurà maleït els ossos per haver-li fet de tap), però la gràfica ja ho diu que al principi anava a un ritme de quasi 5 min per Km, mentres que a partir del km 4 aproximadament (quan hem entrat a Gran Via i hem pogut deixar que corrés una mica l'aire entre nosaltres) he anat a uns 4,5 min/Km i les galtes se m'anaven cap enrere de la velocitat.

La "punta de velocitat" (per dir-ho d'alguna manera) de l'últim Km es deu a un sprint matusser que he fet per tota Via Laietana al veure al final del carrer una pancarta que em pensava que era l'arribada. La veritat però és que encara calia girar per Argenteria i fer uns 200 metres més, els quals m'han trinxat més que tota la resta de la cursa...

Està clar que encara em queden moltes sopetes per aspirar a marques seriores (com ara 42 o 43 minuts), però almenys la propera vegada podré sortir del calaix dels sub47, que encara que soni fatal es veu que és bo...

4210

2010-04-16T20:46:00.010+02:00

Tal i com dèia l'altre dia, no és que m'agradi córrer especialment, però tampoc m'havien agradat mai els espinacs i després de menjar-ne durant anys (i haver de sentir allò que són tant sans perquè porten molt de ferro) haig de reconéixer que fins i tot hi ha vegades que em venen de gust...

Efectivament, després de mesos de córrer pels carrers de Barcelona "d'amagat" ja arribat l'hora de sortir de l'armari i fer-ho oficial, de forma que aquest diumenge debutaré a la Cursa dels bombers amb el dorsal 4210 al pit. Es veu que fins i tot s'han apuntat gent com la Marta Domínguez de l'expectació que he aixecat... De fet però, no hi ha més objectiu que arribar, perquè ja se sap que en l'esport l'important és participar, que no hi ha rival petit, que el futbol és així i que bla, bla, bla...

PD: he escollit la cursa dels bombers per debutar pel reconegut rigor i professionalitat de les seves jutgesses.

PD2: ja fa temps que no parlo de còmics, però és que no hi ha com tenir un fill per a que tots els hobbies passin a un segon o tercer pla... Necessito temps per apendre a reordenar el meu temps. Per sort, diuen que això s'aprèn amb el temps...

Enllaços:
Pàgina oficial de la cursa

pim pam

2010-04-11T20:30:00.006+02:00

allà on s'acaba l'esquena

2010-04-07T17:39:00.004+02:00

Darrerament ens han passat una sèrie de coses ben diferents, però totes elles relacionades amb allò que ve a ser el cul:

1. Gràcies al Guillem ens hem convertit en uns autèntics experts en caques de tots els colors, olors i consistències. El curs accelerat en rentar culets i posar bolquers bé podria valer uns 10 crèdits de lliure elecció en qualsevol de les universitats més prestigioses.

2. El Messi ens ha fet caure de cul a terra amb la liada que va muntar ahir.

3. Hem tingut humitats a casa (possiblement per les babes que no paro de despendre) i, com no podia ser d'altra manera, el lampista que ens ho ha vingut a mirar ens ha ensenyat el cul. Aquest però no ha estat el típic paio que que quan s'ajup a a mirar per sota la pica ensenya la regatera. No, aquest ja venia del carrer amb els pantalons i els calçotets ben avall. Quin professional!

Guillemet!

2010-03-24T20:55:00.004+01:00

Benvingut Guillem a aquest autobús gegant sense parades que anomenem Terra.

Que el teu viatge sigui ben llarg i profitós.

I que et diverteixis!!!

la genètica suposo

2010-03-21T11:36:00.005+01:00

Com no podia ser d'altra manera sent fill meu, en Guillem ha decidit arribar tard a la cita. L'esperàvem per dimecres i de moment diu que s'ho vol prendre amb calma.

De totes maneres, que consti que jo mai he arribat enlloc amb més de 4 dies de retard...

ja tinc conversa

2010-03-14T00:16:00.013+01:00

Últimament tothom em parlava d'Avatar, així que tot i la ràbia que més o menys em feia el tema (encara que no sabria dir ben bé el per què), avui la he anat a veure.

Bàsicament tinc 3 conclusions:

1- És entretinguda, la qual cosa ja és molt en una peli de 3 hores.
2- El 3D m'ha deixat igual. Vull dir que sí, que està ben fet, però crec que no millora la peli (tampoc la empitjora, és clar).
3- El guió segueix descaradament la següent equació (i més sabent que aquest paio és un malalt de manga i anime):

Links:
Pàgina oficial
el wiki

oh la la!

2010-03-11T00:35:00.004+01:00

... i c'est la vie, croissant, souflé, tour eiffel i café au lait.

La davantera titular de l'Olimpique de Lió!

tot el que vindrà

2010-03-07T21:49:00.006+01:00

Fa poc vaig veure per vintena vegada "2001, odisea de l'espai".

Com que per vintena vegada no la vaig entendre la wikipèdia em va obrir els ulls. La veritat, m'agradava més quan m'imaginava altres significats, però continuo pensant que és una passada.

Fa poc també el meu germà em va convidar a casa seva a la inaguració oficial del "Museu de les relíquies", en el que es conserven i veneren autèntiques joies com la Súper Nintendo, el Commodore Amiga o l'Spectrum 128 K.

Dins el meu cap, aquestes dues experiències recents s'han convertit en això de sobre. I això de sobre és:

1. El meu humil homenatge per en Kubrik
2- El meu enèsim agraïment a l'Spectrum
3- La "meva" crítica a l'espècie humana
4- Una forma com una altra de passar el Diumenge a la tarda

fruita madura

2010-03-05T13:41:00.003+01:00

Es veu que potser no arribem ni al dissabte que ve, una setmana abans del previst...

Quines presses Guillem!

Més lluny, cal anar més lluny

2010-02-14T04:33:00.008+01:00

L'ay 1977 la NASA va llençar a l'espai les sondes Voyager 1 i 2 amb l'objectiu d'estudiar els grans planetes exteriors del sistema solar.

Era un viatge sense bitllet de tornada, de manera que quan a finals dels 80 les Voyager van haver complert la seva missió i van sobrespassar Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, es van converir en sondes interestelars sense més rumb i objectiu que el d'allunyar-se cada cop més del sistema solar i aventurar-se en la inmensitat de l'espai. De fet, i per si la casualitat vulgués que algún dia les sondes arribéssin a un sistema habitat per alguna forma de vida intel.ligent, els científics van posar dins de les Voyager informació bàsica sobre la local.lització de la Terra, juntament amb grabacions de sons característics del nostre planeta i una salutació en més de 50 idiomes.

Actualment, i després de més de 30 anys de missió, les dues petites sondes ja són els aparells fets per l'home que més lluny han arribat. Fa poc que van creuar l'anomenat "front de xoc de terminació", la "frontera" del sistema solar (situada a més de 15.000 mil.lions de Km) i continuen allunyat-se en la seva aventura sense retorn...

Quan feia cinquè de bàsica vaig escollir les Voyager com a tema d'una presentació que ens va tocar fer davant la clase, suposo perquè va coincidir amb l'època en la que més imatges van enviar i més descobriments van permetre. Avui, no sé perquè, me n'he enrecordat, i amb força detalls: el póster que vaig dibuixar amb la localització de les Voyager, les diapositives amb les fotos de Júpiter, les imatges de Saturn, els seus satèl.lits, ... Però juntament amb això, avui també m'han vingut al cap un parell de reflexions que no crec pas que em fes aleshores. En primer lloc, i tot i semblar ridícul, la imatge de la profunda solitud de dues sondes abandonades a la seva sort adentrant-se sense remei en un espai inmens, inhòspit i desconegut, m'ha entristit. Per altra banda, m'ha desconcertat que la primera línea de la humanitat, els nostres representants allà fora, siguin unes màquines...

Enllaços
pàgina oficial de la missió
El wiki de les Voyager
Voyager 1
Voyager 2
L'informe setmanal de la NASA

Imatges fetes per les Voyager

no entenc res... (o potser massa que ho entenc)

2010-02-05T21:06:00.005+01:00

Ara es veu que no, que en Carretero no deixa Reagrupament...

Molt millor així, la veritat. Però la sensació és que al capdavall, i com a qualsevol altre partit, de cops de colze també n'hi ha entre aquells que en princi eren crítics amb aquesta manera tant (desgraciadament) catalana de fer política...

A veure què...

quina decepció...

2010-01-30T23:01:00.009+01:00

I ja en van moltes...

Per un que semblava que tenia les coses clares.
És trist veure com no hi ha manera.

I ara què se suposa que hem de fer els qui, malgrat tot, creiem en això?

674!

2010-01-29T18:08:00.004+01:00

Cada cop que vaig a una botiga de còmics la sensació sempre ha estat que la quantitat (i la qualitat) de manga que es publica és una bestiesa, però només era això, una sensació. Les estadístiques són molt pitjors...

En aquest blog s'explica molt bé: l'any 2009 es van publicar 674 mangues al nostre pais! (i al del costat). I lo millor és que la xifra és clarament inferior a la dels anys 2008 i 2009, en els que es van publicar més de 700 novetats. La crisi, es veu...

Ara potser semblaré una iaia, però si no recordo malament fa 15 anys no es publicaven més de 20 o 30 mangues (com a molt), dels quals 5 o 6 eren realment bons. Avui en dia no en salvo ni el 5%...

O ens hem mort d'èxit o m'he fet gran.
O potser una mica de tot...

fi d'obres

2010-01-23T19:23:00.012+01:00

Doncs ja està, ja he acabat de consumar l'exili...

Al final ha quedat prou bé el tema, no crec que es pugui aprofitar millor l'espai, o almenys a mi no se m'acudeix...

Faig un petit recull de com la galeria ha passat amb els anys de ser precissament això, una galeria, a un estudi (més o menys...)

Any 2004:

Any 2005:

Any 2009:

Any 2010:

Vuit setmanes i comptant!

compte enrere

2010-01-02T01:51:00.007+01:00

Hi ha tantes maneres com es vulgui de començar l'any nou. Fer nous propòsits, treballar o agafar un bon globus en són només un exemple.

Jo l'he començat fent números, perquè el rellotge no s'atura i imatges com aquesta em recorden que ja falta poc.

Deu setmanes i comptant...

bon any!

mangues i cremetes

2009-12-25T19:23:00.000+01:00

Mentres editava el post anterior sobre en Takehiko Inoue, vaig topar amb vàries entrades al youTube amb els anuncis de televisió que el paio ha vingut fent per Shisheido durant els darrers anys.

Que un mangaka protagonitzi els spots d'una companyia tant potent com aquesta és una mostra més de la importància del manga al Japó i de la relevància mediàtica que alguns dibuixants assoleixen.

Impensable a casa nostra. No només perque el món del còmic continua tenint una imatge força castigada en general (en gran part per culpa nostra, però això és un altre tema), si no perquè en cosmètica sembla que estigui prohibit fer qualsevol altra comunicació que no estigui basada en models irreverents fent anuncis irreverents (això també és un altre tema, però aquest ni tant sols m'interessa)...

Bon Nadal!

el gust per la feina ben feta

2009-12-22T01:55:00.000+01:00

En Takehiko-sensei és un crack dels detalls.

Tot i saber que la majoria del lectors japonesos consumeixen manga com si de "fast food" es tractés (al metro, al tren, etc), ell cotinua dedicant-li hores i hores als plecs dels quimonos, a les fulles dels arbres i a les empunyadures de les katanes... Suposo que senzillament li agrada la seva feina...

Tot sovint, quan llegeixo "Vagabond", em paro una estona llarga a contemplar el dibuix. Bàsicament perquè és una passada, però també hi ha un punt de respecte per la currada que s'ha pegat el paio...

El resum del 2009

2009-12-20T12:46:00.003+01:00

quan no cal dir res...

2009-12-20T00:54:00.013+01:00

VISCA EL BARÇA!

Estrenes

2009-12-15T01:11:00.009+01:00

Dos curtmetratges més per la tele.

En un he resumit la meva estada a Istambul i Capadòcia en dos minuts. Es pot fer més curt, però no pitjor... Almenys la intenció artística hi és...

En l'altre en Guillem fa el seu debut cinematogràfic en una peli de por. Quin talent el paio!

tot està al cap

2009-12-06T12:14:00.000+01:00

Cada diumenge al vespre intento sortir a córrer una mica.

No sóc un bon corredor. Ni tant sols diria que m'agrada. Córrer mentres jugues a bàsket, bé, però córrer per córrer no li acabo de veure la gràcia. Tot i això, la dosis d'endorfines paga la pena i, a més, ja no tinc el temps que tenia fa uns anys per jugar a bàsket 3 o 4 dies per setmana...

Bàsicament segueixo dos circuits, el curt, d'uns 7 km, o el més curt, de poc més de 4. I ja m'està bé, en tinc prou per suar una estoneta i no tinc cap interès en anar més enllà. L'altre diumenge però, que desde que m'havia llevat que no parava de donar-li voltes a un tema que em preocupava i amb la intenció d'aclarir-me una mica vaig sortit a córrer. Tant capficat estava que durant tota l'estona no vaig pensar ni en la respiració, ni en el ritme, ni en la ruta... Senzillament vaig deixar que els peus em portéssin pels carrers de Barcelona, mentres que la batalla de veritat es lliurava dins del meu cap. Només quan vaig arribar a casa vaig ser conscient de l'estona que portava corrent i que havia fet més de 10 km (segons el senyor Google maps), una distància que mai se m'hauria passat pel cap intentar, més que res perquè amb la meitat d'això ja n'acabo fins als nassos... Sorprenentment a més no estava cansat, i crec que podria haver seguit tirant milles sempre i quan el cervell hagués continuat ocupat en altres coses que no fóssin les meves cames...

Tot plegat va ser curiós, precisament perquè després de la dutxa, i mentres pensava en això, em vaig sentir molt cansat...

Obert per reformes

2009-12-01T22:55:00.002+01:00

Tal i com comentava l'altre dia, el meu petit museu ambulant és ara més petit i ambulant que mai...

Això no vol dir però que tanqui la paradeta. El museu continuarà oferint les seves modestes exposicions temporals, sempre que hi hagi alguna cosa que exposar és clar...

Aquest desembre és l'especial d'Akira Toriyama, i és que recentment li he comprat al senyor e-bay un douga d'en Vegeta i un cel del Dr. Slump.

La veritat és que no havia comprat mai coses així a e-bay i la sorpresa ha estat que es poden trobar coses baratíssimes (de veritat). De fet, en Senbei m'ha sortit per 10€, mentres que en botigues online et poden demanar pel cap baix 100 o 150 per un Dr. Slump...

Espero no haver fet massa el passarell aquest últims 10 anys...

doncs no, però sí

2009-11-29T21:30:00.007+01:00

No ha sigut un 3-0, però aquestes victòries també valen.
El punt d'èpica no ha estat malament tampoc.

"Sonno molto contento" que diria aquell.

veig un 3-0

2009-11-29T17:58:00.002+01:00

calcetes de godzilla!

2009-11-25T18:41:00.010+01:00

El Dr. Slump és el més gran que mai s'ha passat en una televisió.

De fet, va ser el meu primer contacte amb un anime, allà pels principis dels 80, quan jo amb prou feines tenia 10 anys. Aquell dia vaig arribar del cole i vaig posar TV3. Hi feien uns dibuixos molt raros en els que una nena amb ulleres anava pel carrer tot cantant que volia comprar uns sostents, quan de sobte, de darrera d'un arbre, va aparéixer un paio baix i amb panxa vestit de superman que va dir: "Jo sóc en Suprunaman i no necessito sostents"...

Desde allò que no em vaig perdre ni un capítol més.

Ara, Planeta de Agostini està editant el manga en un fomat "de luxe" que, tot i que només està en castellà, està prou bé. Crec que no em reia tant amb un cómic desde en "Superlópez".

Molt, molt gran.

Links
el wiki
els capítols en català!
el manga

efectes colaterals

2009-11-24T00:51:00.009+01:00

Un dels primers efectes secundaris del nostre embaràs ha estat ser víctima d'un cruel desterrament.

Efectivament, el meu estimat estudi ha passat de la nit al dia a ser l'habitació d'en Guillem, així que, com a reis destronats que som, els meus còmics i jo ens hem vist obligats per l'autoritat competent a marxar a l'exili, concretament a la galeria on planxem la roba...

La falta d'espai, un fred que pela i una evocadora olor d'humitat del baixant podrit que passa per l'altell fan d'aquest anti-estudi precissament això, l'últim lloc on ficar-hi un estudi.

En els meus esforços per tal de fer de tot plegat un ambient una mica més habitable, he instal.lat un radiador, he "segellat" amb cinta aïllant la porta de l'altell i he comprat mobles d'Ikea (en un dissabte!). La veritat és que no està quedant malament... Ara només em cal trobar una taula i una cadira que em permetin entrar sense haver de tallar-me les ungles ben curtes...

... que consti que només ho faig perquè ets tu, Guillem!

en Guillem

2009-11-14T00:56:00.008+01:00

Ja fa unes quantes setmanes que ho sabem, però aquesta última ens han confirmat que tot funciona, inclús ens han confirmat el que ens imaginàvem, és un nen.

Doncs sí, si tot va bé, en Guillem ja estarà donant guerra pel mes de març.

La veritat és que estar embarassats és complicat, del pànic inicial passes a l'alegria inmensa de les següents setmanes, després pateixes tot el primer trimestre i mica en mica va venint un sensació creixent de simple i pura felicitat...

Molt recomenable tot plegat.
Estressant, però recomenable.

Al teu ritme Guillem, sense presses!

Manel

2009-11-09T01:27:00.002+01:00

Molt recomenables, almenys per ara...

2 tasses més de caldo

2009-11-08T20:40:00.008+01:00

Ara que ve la TDT amb no sé quants canals nous de televisió, he pensat que per un mes ja no vindria. Així que acabo d'inagurar johnny's TV, un nou canal en el que aniré emetent tos els vídeos que generi pel blog, més tot allò que trobi per la xarxa i que em faci gràcia...

De fet, no és res més que una "videoteca" on guardar els meus vídeos i estalviar disc dur, però si una cosa he après de la publicitat és que no hi ha res com agafar una cosa que s'ha fet sempre, canviar-li el nom i fer-li un logo... Així és com, per exemple, hem passat de parlar de reproductors mp3 a parlar d'Ipods, o de iogurts a probiòtics... Funciona.

En qualsevol cas, sense anuncis, ni pressió pels "shares" d'audiència, ni equip directiu escollit per polítics, l'èxit de jTV està assegurat... I si no, dons no passa res...

poca feina

2009-10-31T02:10:00.004+01:00

Ara que ja fa un any i mig que mantinc el bloc actiu, m'he entretingut etiquetant totes les entrades i fent alguna que altra estadística patillera.

En total, amb aquest missatge ja porto 78 entrades al bloc, el que vol dir que vaig a un ritme de quasi un missatge per setmana. Fins ara, del que més he parlat és de manga (el motiu principal pel qual vaig crear el blog): 17 missatges que representen el 22% del global. El que no m'esperava és que el tema pilotes (esportivament parlant) fós el segon en discòrdia, 14 missatges (18%), i que estigués seguit tant d'aprop pel grup d'entrades sobre "coses meves" (idees, reflexions, estats d'ànims, etc) amb 13 missatges (17%). De fet, això últim, o que els "revivals" ja vagin per la novena edició, és una evidència més de que m'estic fent gran. A destacar també les meves anades i vingudes pel planeta, per ara, els "afers exteriors" sumen 9 missatges i representen un digne 11%.

En qualsevol cas, si sumo tots els missatges de les categories referents a còmics i animació em surten 35 missatges que representen el 45% del total. No és majoria absoluta, però si pacten amb els 5 "revivals" que tracten sobre el tema aleshores arriben justos al 51% i podrien fer un govern bipartit...

Necessitem un corrent crític...

ràdio anime (3)... la que ma mare no es creu

2009-10-30T23:10:00.004+01:00

Aquest tema dramàtic de "La visión de Escaflowne" és tant bo que quan l'escoltava per casa ma mare no es creia que allò era la banda sonora d'uns "dibuixos animats"...

Amb això ja està tot dit...

em remou les entranyes

2009-10-30T22:40:00.009+01:00

Potser en faig un gra massa, però per mi l'estètica és important.

Fa uns dies van venir a instal.lar radiadors a casa, i tot i que vaig lluitar per convéncer als paios que intentéssin amagar els tubs el màxim possible, hi ha un parell d'habitacions que les han deixat com si fóssin un submarí nuclear...

És evident que amb la de problemes que hi ha per tot arreu aquest és un tema insignificant, però quan arribo cansat a casa i veig la pasterada que han fotut no puc evitar sentir ràbia... Hi ha moments que agafaria un mall i em carregaria tota la instal.lació...

La veritat és que, tot i que no m'agrada haver-ho de reconéixer, les petites coses del dia a dia m'afecten molt més del que haurien d'afectar-me. Potser és per allò que diuen alguns que el secret de la felicitat radica precisament en aquestes petites coses...

revival 9... De quan vaig escapar amb la princesa del castell maleït

2009-10-19T01:19:00.011+02:00

Aquest és un videojoc de la PlayStation 2 de ja fa quasi 8 anys, però que crec que en moltíssims aspectes encara no ha estat superat.

ICO és tant diferent a qualsevol altra cosa que mai hagi jugat que no estic gaire segur de com classificar-lo, però l'experiència que em va fer passar durant aquells dies en els que em vaig quedar enganxat a la pantalla no crec que l'oblidi en molt de temps, precissament per això, perquè va ser una experiència.

De fet, això serveix per tot: els millors còmics, les millors pel.lícules o els millors llibres són aquells que et fan experimentar coses, que et provoquen sensacions, que creen moments, que evoquen idees i que inspiren la imaginació.

Si em paro a pensar, els puc comptar amb els dits d'una mà...

Enllaços:
la pàgina web oficial

Enrabia't son Gohan!

2009-10-16T23:14:00.008+02:00

Avui he vist aquesta figura d'en Goku i l'he comprada.

La veritat és que tot i seguir la sèrie, mai vaig ser un malalt de "Bola de drac", però suposo que m'ho vaig passar bé quan tenia 15 anys i aquesta figureta m'ho ha fet recordar... A més, mola bastant.

Les coses es mouen

2009-10-05T00:26:00.003+02:00

http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=1243&Itemid=1

Gantz

2009-10-04T23:20:00.012+02:00

No sé perquè he trigat tant a donar-li una oportunitat a "Gantz". Em considero un fan de la ciència ficció en general i del "cyber punk" en concret, però cada cop que a la botiga en fullejava un volum hi havia alguna cosa que no m'acabava de funcionar... Potser el dibuix (massa ordinador pel meu gust, per molt justificat que estigui), o potser la trama massa simple a primer cop d'ull, o potser que quan més em repeteixen que una cosa és bona d'entrada ja em genera cert escepticisme (i és que els fòrums en van plens de gent que parla de Gantz com la granobramestradelaciènciaficció del XXI), o potser perquè fa mandra començar una obra que ja va pel nº 25... O potser per una mica de tot plegat...

En qualsevol cas, abans d'ahir vaig llegir-ne el primer volum, i tenint en compte precisament això, que només és un volum, en general em va semblar interessant. Amb importants alts i baixos, això sí. Els textes deixen bastant que desitjar i la definició dels personatges es bastant fluixa (especialment el protagonista). Però no es pot negar que el ritme és trepidant i que el món creat pel Hiroya-sensei és curiós, amb algunes idees importades/robades d'altres obres, com el microchip implantat al cervell dels concursants que esclata si s'allunyen massa entre ells, però curiós al cap i a la fi...

El que vull dir és que m'he quedat amb ganes de llegir el segon volum, i això ja és bastant. A més, he sentit dir que a mesura que avança la història va donant importants girs. Això espero, perquè em fa por que tot plegat es converteixi en un simple "ara toca matar a un bitxo més gran que el de fa tres pàgines"...

De moment, "Alita" cotinua sent la reina.

Enllaços:
El wiki
Pàgina oficial de l'anime

Merci per tot!

2009-09-20T23:13:00.004+02:00

coses que he deixat a mitges...

2009-09-17T00:10:00.009+02:00

Al llarg de la meva vida hi ha masses coses que he començat i no he acabat. I espera't...

No sé si és per mandra, perquè els interessos canvien o que altres coses (moltes vegades menys importants) m'ocupen el temps...

Aquesta web era un projecte maco que vaig començar amb un amic fa gairebé 6 anys i que quan al cap d'uns dies vaig entrar a treballar a la meva feina actual vaig haver de deixar per falta de temps...

Em pregunto si el tema hauria funcionat...
També em pregunto com coi vaig ser capaç de programar una cosa així...

http://web-lag.com/m2/web_ok05.html

revival 8 (els 80 que no vaig viure)

2009-09-13T01:02:00.006+02:00

Aquest és possiblement el millor solo de bateria que he vist mai, tot i que no crec que n'hagi vist més de dos o tres en tota la meva vida...

És del concert de Mike Oldfield a Knebworth, a Anglaterra, l'any 1980, i la peça és el final del mític "Ommadawn" (mític pels qui ens agrada, és clar). I és que a part de fer 10.000 versions del "Tubular Bells", aquest home va trobar temps per composar coses molt interessants, sobretot al principi de la seva carrera.

Diuen els veterans que aquest és el seu millor concert. No ho sé, jo només tenia 4 anys i no va ser fins als quinze que un amic del meu germà gran em va grabar un VHS amb aquesta interpretació. És curiós com els germans grans i/o semblants contribueixen a la nostra cultura musical...

M'ha fet il.lusió trobar-me'l al YouTube.

Links:
la primera part del tema
la segona
i la tercera

... i tot per culpa del "Boss"

2009-09-11T17:24:00.006+02:00

A principis del mes passat vam anar fins a Santiago de Compostela a veure el Bruce Springsteen. Ja no sé si és la quarta o cinquena vegada que veig aquest paio en els últims 3 anys, però és el que té conviure amb la seva fan nº 1.

Donada la botifarra que ens haviem de menjar en cotxe vam aprofitar per fer el burro (literalment) per tot el Cantàbric, i bé, el tema va anar prou bé. Bon menjar, millor beure i gens de sol... I ja fa més d'un mes d'això, però recordar les vacances m'ajuda a afrontar el fet de que haig de treballar tota la Diada, cap de setmana inclòs.

Per cert, i a pesar de com està tot plegat, visca Catalunya!.

PD: enmig de tot el tema hi ha una petita gran sorpresa que ens hem endut aquest estiu, però això és una altra història que, evidentment, mereix ser tractada a part.

petit museu ambulant (5)

2009-09-06T23:50:00.006+02:00

"El Capità Harlock" és un clàssic (m'he passat un parell de minuts intentat pensar una paraula alternativa que no estigués tant sobada, però és que és el que és, un clàssic). De fet, va ser dels primers animes que TV3 va passar, cap allà els principis dels 80. Era una curiosa (i encara força inèdita avui en dia) barreja de "western", ciència ficció i pelis de pirates que amb només 6 o 7 anyets em va enganxar moltíssim.

Tot i això, tenint en compte la meva curta edad en aquells temps, i otorgant-me la virtut de la inocència que se'm suposava aleshores, no entenc perquè el record que més m'ha quedat de tot plegat és lo "sexis" que trobava els personatges femenins. M'agradaven totes, desde les dolentes "mazoni" fins a aquesta oficial de l'Arcàdia (la nau d'en Harlock), de la qual ja fa anys que en tinc aquest fotograma original. De fet però, no recordo ni com es diu ella ("Kay" o "kai" em sembla... però ho hauria de mirar), i fins i tot em penso que era una mica bleda. Més tard em vaig comprar un cel d'en Harlock molt guapo, però aquest primer em fa una il.lusió especial, justament per ser el primer i per lo altre també, és clar...

Han passat més de 25 anys, però és curiós com recordar tot això m'ha fet passar una mica de vergonya...

"Recuerdo de mi estancia en Constantinopla"

2009-08-22T01:03:00.011+02:00

Acabem de tornar de les nostres vacances per Turquia on bàsicament hem donant quatre voltes per Istambul i Capadòcia.

La veritat és que tot plegat està molt bé, la gent és encantadora (de veritat), el menjar és ideal per carnívors com jo i hi ha moltes coses per veure i fer, desde fumar amb "cachimba" fins a anar a uns autèntics banys turcs a que un paio que en feia 3 com jo em destrossés l'esquena.

Doncs això, un lloc molt diferent i que mola a només 4 horetes de vol.

Poso aquí quatre fotos per resumir una mica el tema, i és que jo no he fet com el tio de l'acudit que com a record d'Istambul es va tatuar "ReCopla" allà on fa més mal...

PD: no hi te rés a veure, però Déu n'hi dó la de japonesos que he vist fent turisme per Turquia.

Km 33

2009-07-28T12:05:00.007+02:00

Aquest és un programa força interessant que fan al 33 en el que la gent, càmera en mà, explica les seves anades i vingudes pels diferents llocs on ha viatjat.

En general està prou bé, però haig de reconéixer que tot plegat em posa una mica de mal rotllo. El que vull dir és que veure que hi ha gent que s'ho monta de puta mare a Tailàndia, Brasil o Filipines em fa sentir molta enveja. No és per estar-ne orgullós, però és la veritat... I no és que jo no m'hagi mogut (al contrari, no tinc cap dret a queixar-me), però el tema viatjar em toca massa la fibra... De fet, viatjar és una de les coses que més feliç em fan, i com més lluny i diferent millor, per això sempre tinc la sensació de no haver fet prou...

No hi ha res en viatjar que no m'agradi... Els dubtes i les discussions per escollir un destí, els nervis i l'angoixa de preparar-te el viatge tu mateix, la mandra del dia abans a l'hora de fer la maleta, el cansament després de masses hores de vols i aeroports, la sensació d'estar en un altre planeta i veure que ets diferent a tothom, al carrer, a les botigues, als restaurants, les equivocacions i malentesos causades per les diferències idiomàtiques i culturals, el risc, els moments irrepetibles, veure coses noves, conéixer gent nova i a un mateix, sentir-te vulnerable, les petites aventures que et creus que són molt grans, les ganes de tornar al final i explicar-ho a tothom, els records que milloren el viatge a mesura que passa el temps... Tot plegat és una passada i em fa sentir viu. De fet, crec que m'ajuda a "enganyar-me" a mi mateix de que tots els esforços de la resta de l'any almenys paguen una mica la pena si em permenten viatjar...

Amb tot això, l'altre dia va i surten en el programa aquest una parella que després de deixar la feina, llogar el pis i cremar els estalvis, ja fa un any que es dediquen a dur a terme el meu gran somni, donar la volta al món... Quan ho vaig veure no vaig poder evitar de sentir una profunda tristesa... I és que cada cop que veig o sento una història d'aquestes no paro de pensar que si sembla tan fàcil, perquè ni tant sols m'ho he plantejat mai seriosament?...

En qualsevol cas, em sembla que ja s'ha acabat per mi el Km 33, m'enfonsa massa, tot i que tinc molt clar que la culpa no és de la tele... No sé, algún dia haure d'enfrontar-me amb mi mateix d'una vegada per totes, i em dóna la sensació que cada cop hi estic més a prop...

Enllaços
Web del Km 33
El blog de la Cris i en Pep ( els que fan la volta al món)

combregar amb rodes de molí (2)

2009-07-23T22:22:00.004+02:00

Doncs això, que ara es veu que regalar el millor davanter del món i a sobre haver de pagar 45 mil.lions d'euros és un exemple de gestió esportiva excel.lent...

(independentment de lo bo que sigui l'Ibrahimovic aquest)

combregar amb rodes de molí

2009-07-18T15:57:00.010+02:00

Aquesta és una gran frase del nostre refraner que, molt possiblement, els nostres avantpassats van crear per definir una manera de tractar amb els catalans que massa sovint fa servir la gent de fora, i per desgràcia, gent d'aquí també...

Aquest dies, sense anar més lluny, hi ha qui està posant molts esforços, i calers, en fer-nos creure que el finançament que ens han donat és per caure de genolls i plorar de felicitat i agraïment, quan al cap i a la fi, només han aconsseguit poder gestionar una quarta part de la riquesa que generem a casa nostra (si és que l'invent s'acaba complint, és clar). Qui s'enrecorda ara del famós Concert econòmic?...

Sobre això últim fa poc vaig sentir algú per la ràdio dient que els catalans tenim la vaïna més gran del món i que per això estem acostumats a envainar-nos-la tot sovint. Em va fer pensar un cop més que, al cap i a la fi, tenim el que ens mereixem. En general, ser conscient d'aquesta mena de coses m'emprenyava moltíssim fa uns anys, però ara ja no tant (fer-se gran també té aventatges), tot i que sí em reforcen, i molt, el convenciment i la necessitat de Reagrupar-me.

maleïda roda

2009-07-16T22:57:00.003+02:00

Treballar i dormir, treballar i pagar factures, treballar i caure malalt...

Sabem que no paga la pena... per què costa tant doncs deixar de fer girar la roda?

I el pitjor és que demà ja se m'haurà passat l'emprenyada...

de còmics i identitats...

2009-07-04T00:59:00.013+02:00

Cada cop més, el còmic europeu es va "manganitzant". A mesura que les noves generacions de dibuixants i guionistes van agafant el relleu (gent que han mamat del tot el que en els 90 es va anomenar "boom" del manga i que ara ja és una completa invasió), és evident que l'estil gràfic, les temàtiques i el tipus de narració, beuen de fonts japoneses.

Man, Marini, Morvan, Buchet... Autors com aquests, entre d'altres, em sembla a mi que tenen més a veure amb Kishiro, Otomo i Gainax que amb Moebius, Hergé o Gosciny... I suposo que és normal.

El que em sorprèn de tot això és que les influències no són bidireccionals. Vull dir que al Japó, on hi ha una indústria del còmic tant forta, no arriba pràcticament res del còmic d'aquí (ni de lo "clàssic", ni de lo nou). A les botigues que vaig visitar a Tòkio només hi havia manga, i res més. I no crec pas que sigui tant senzill com allò que diuen que els japonesos són molt tancats, perquè bé que allò que els hi agrada ho importen i copien...

No sé, suposo que als lectors nipons no els interessa ni l'estètica, ni els guions (habitualment més "profunds" o "treballats", per dir-ho d'alguna manera), que històricament s'han proposat al vell continent.

No tinc ni idea del perquè, més enllà del quatre tòpics que a tots ens poden venir al cap...

uns dies a can Schwarzenegger

2009-06-21T14:45:00.014+02:00

La veritat és que entre una cosa i l'altra aquest any està sent una mica durillo i tot plegat se m'està fent força feixuc. De fet, haig de reconèixer que estic arribant al final de curs bastant justet de forces...

Encara sort que fa un mes vaig poder escapar-me uns quants dies de la feina i fer unes vacances que em devien de l'any passat. Vam aprofitar per anar a Nevada i Califòrnia i fer una mena de "road movie" patillera, però la veritat és que va estar prou bé. Així que he possat quatre fotos i quatre videos junts amb una mica de música per resumir el que ve ser el tema.

California
Cargado por joanmanne. - Descubre nuevos destinos y vídeos de viaje.

revival 7 (bona cuina!)

2009-06-10T00:07:00.008+02:00

El "Petit chef" continua sent una de les coses més surrealistes que he vist mai, gairebé a l'alçada del Dr Slump. Va ser un sèrie que TV3 va emetre fa uns 15 anys o més i era per flipar. El protagonista era un nen que venia a ser el Ferran Adrià del Japó i que a cada episodi s'inventava plats impossibles.

Especialment gran era veure la reacció de la gent al probar les seves creacions, era com si entréssin en un estat de plaer orgàsmic, amb llamps, trons i onades de fons inclosos. Fins i tot el "Rei del tast" (un paio amb cabell blanc que tenia la millor feina del món, fer de jutje en els millors concursos de cuina del pais) s'havia de rendir sovint davant el talent del nen.

De fet, el petit chef estava basat en un manga dirigit principalment a les mestresses de casa japoneses, que segons he sentit dir es desviuen per apendre a cuinar plats nous i innovadors pels seus marits...

¿Com pot ser que la sèrie fós tant viciant?

és el que sembla

2009-06-07T04:13:00.013+02:00

Tot i que "cua de fada" és un títol que podria generar més d'un malentès, la realitat és que "Fairy tail" es trata d'una simple comèdia a l'estil "One piece". Tracta de les anades i vingudes d'un grup de mags que pertanyen al gremi més caòtic de la Confederació de la màgia, el "Fairy Tail", i que es guanyen la vida acceptant tot tipus de missions (no deshonestes, és clar) aquí i allà...

"Fairy Tail" és com la cançó de l'estiu però en manga, amb tot lo dolent i bo que engloba aquest concepte (si és que un concepte com aquest pot englobar algo de bo...). En general no passa de ser la típica obra força tonta, d'aquelles que tant triomfen al Japó, tot i que "Fairy Tail" no pretén enganyar a ningú, la seva única i descarada pretensió és intentar entretenir amb els recursos més vells que mai s'han parit: aventures simples, humor fàcil i noies guapes. La veritat és que si no se n'espera res més, doncs a estones (poques) pot arribar a entretenir, i permet deixar les neurones en repòs, cosa que no va malament de tant en tant, però poca cosa més...

Links:
el wiki
la secció de la Shonen Magazine (en japo)
el capítol 1 del manga al youtube

mudances internes

2009-06-03T00:20:00.010+02:00

Fer obres en el pis mentres hi vius és un marrón dels importants, però era això o esperar a que les bigues del sostre es caiguéssin de lo lletges que estaven...

Almenys he pogut aprofitar per "conquerir" una petita galeria decadent de la part del darrera de casa meva (que després de les obres continua sent petita, però més acollidora) i reciclar-la en un prometedor estudi en el que exposar-hi la meva col.lecció de còmics... o almenys una part, i és que la resta haurà de continuar amagada sota el llit (literalment) o desterrada al passadís, al mig com el dijous...

És curiós, la majoria de gent vol més metres quadrats per viure millor, jo en vull més per poder guardar els meus còmics...

n'hi ha que ho porten bé

2009-06-01T01:17:00.024+02:00

Quan jo vaig fer 27 anys vaig començar a notar certa decadència, especialment en el tema bàsket (com pujen els nanos ara...), però al Saló del Cómic de Barcelona sembla que li han sentat prou bé.

La veritat és que només m'hi he deixat caure una horeta i mitja, o sigui que l'únic que puc aportar són quatre impressions (literalment), però han estat positives:

1. No sé cap xifra oficial d'assistència, però segur que els hi ha anat bé (sempre va bé). Tot i això, l'espai és gran i la distribució prou bona, o sigui que, independentment de la gent, en general es pot passejar, triar i remenar amb certa comoditat, cosa que és d'agraïr, especialment pels qui no sentim gaire amor per les gentades...

2. Com sempre les exposicions posen el punt de qualitat: moltes, variades i ben presentades. Genials la del "fútbol i còmic" i la del "Flash Gordon".

3. Expositors, els suficients. A simple vista menys potser que altres vegades, però ja em va bé, que si no el Saló passa a ser un simple mercat. A més, aquest any algunes editorials s'han posat les piles i s'han presentat força novetats interessants, almenys per a mi és clar... Fins i tot m'he deixat enganyar pel màrketing més barruer i m'he comprat un volum de "Djinn", l'obra guanyadora del certàmen... A veure què tal.

4. M'ha semblat curiós veure poca gent disfressada i fent coses rares... Al cap i a la fi, aquest sempre ha estat el sentit original de la paraula "freak" (persona que fa coses diferents i extravagants a ulls d'una majoria), però és que després d'anar al Saló del manga aquests últims anys amb texans i samarreta ja començava a pensar que el "freak" era jo... La conclusió que en trec és que possiblement el manga ha acaparat la majoria d'aquestes coses "extres" del món del còmic ("cosplays", "karaokes", "fanzines" i tal...), i em sembla que em sembla bé...

(original de "Flash Gordon" del 1932)

links:
pàgina oficial del Saló

el que són les coses... 2

2009-05-30T05:40:00.007+02:00

Doncs si, com dèia abans de la final, les coses són com són, ara són de puta mare!

No sé perquè el futbol aconssegueix fer que la gent sigui feliç, però la veritat és que després del triplet és com si les coses del dia a dia fóssin millor, més amables, més fàcils...

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

PD: després de currar-me el video m'he enterat que en Guardiola els hi va passar un video molt semblant als jugadors just abans del partit per motivar-los (es veu que el dilluns el passaràn per TV3)... A veure quin és més patillero...

el que són les coses...

2009-05-27T13:39:00.009+02:00

El futbol és injust. Tot i la temporada brutal que ha fet el Barça, si avui no guanya la Champions la sensació serà de mal rotllo...

Té collons el tema!

PD: quins nervis, tu...

el manga del segle XX

2009-05-21T01:09:00.018+02:00

En Naoki Urasawa em recorda una mica al catxondo del "Muchachada Nui". De la mateixa manera que aquest paio té una cultura impressionant dels anys 80-90 i l'aprofita constantment pel programa (vegint-se si no al Youtube les grandíssimes paròdies del MA Barracus, Hulk Hogan, Bono o Tarantino), l'Urasawa sembla que hagi escrit "20th century boys" només per poder treure-li la pols als seus mites i records d'adol.lescent rebel, allà pels anys 70. T-Rex, Janis Joplin, Jimmy Hendrix, el concert de Woodstock del 69, l'Expo d'Osaka del 70,... L'Urasawa introdueix sovint tots aquests referents de l'època en el manga en forma de records dels protagonistes.

I és que "20th century boys" (1999-2007; 22 volums) és especial en molts sentits... L'obra es podria classificar com un thriller amb tocs de ciència ficció i tracta d'una secta liderada per un tio que es fa dir "amic", el qual, en un atac d'originalitat, va decidir conquerir el món. Així doncs el paio es dedida bàsicament a tocar els nassos aquí i allà, provocant atacs bacteriològics a Londres o deixant anar un robot de 50 metres al centre Tòkio, per finalment fer-se passar pel salvador de la humanitat. El tema està en que, de fet, cap d'aquestes "gràcietes" amb les que mata el temps (i altres coses) són idees seves, si no que es basa en una sèrie de fantasies que molts anys abans (a finals del 70) uns amics seus de la infància es van inventar, tot jugant a ser súperherois...

Molt em sembla però que "20th century boys" destaca més per la manera d'explicar les coses que per les pròpies coses que s'expiquen. Vull dir que, per exemple, tot això dels records de la infància i tal no és pas gratuït, si no una tècnica narrativa molt eficaç de l'Urasawa que l'ajuda, i molt, a definir i donar profunditat als personatges i a ambientar l'acció. Així doncs, cada capítol és un no parar de "flash backs" que mantenen l'acció en 3 línees temporals diferents: l'època dels anys 69-70, la del 95 al 2000 i la del 2014 en endavant... Impressionant veure com a mesura que vas avançant en la lectura, van encaixant de mica en mica les diferents trames ocorregudes en les diferents èpoques. La veritat és que si el paio ho tenia tot pensat desde el principi és per treure's el barret... A més, per acabar de complicar el tema, l'Urasawa no para d'introduir noves línees d'acció amb nous personatges, els quals, moltes vegades, no hi ha manera d'entendre què coi hi pinten en el manga fins passades moltes pàgines.

Doncs això, una altra molt bona feina de l'Urasawa-sensei (i ja en són moltes) que, tot i que ja fa temps que corre per les estanteries de les botigues de còmics de casa nostra, per algún motiu no he descobert fins fa poc (potser l'edició tirant a patillera de Planeta de Agostini hi té algo a veure). I ja em val, perquè llegir 20th century boys és, senzillament, un plaer...

PD: Tot i que hauré d'esperar a veure-ho per mi mateix, he llegit en algún blog que el final de la sèrie és incomprensiblement cutre i decebedor... Tant, que fa poc que l'Urasawa ha iniciat una segona part anomenda "21st century boys", segons sembla per tancar tot el que deixa obert en el polèmic final... L'únic que puc dir de moment és que el títol de la saga m'ha semblat molt... coherent...

Links:

el wiki del manga
... i el de l'autor
el trailer de la infame (o això diuen) primera pel.lículade la trilogia basada en el manga

Un tribut a la obra que he trobat al you tube (la cançó, com no, és "20th century boys" de T-Rex)

2 de 3... i comptant!

2009-05-17T22:37:00.007+02:00

Copa i lliga... I ara la Champions.

Impressionant el joc i l'actitud del Barça, impressionant el show time, impressionant com han canviat certs jugadors en només uns mesos, impressionant el que està fent un entrenador novell com en Guardiola en el primer any...

Tot plegat és tant increible que si es tractés del guió d'un còmic no el llegiria per massa patillero! (encara que "Slam Dunk" una mica ja hi va per aquí... però mola!)

VISCA LO PUTO CRACK!!!

2009-05-16T02:47:00.004+02:00

Ja sé que ja fa uns dies d'això, però és que últimament he estat fora (mental i físicament parlant). A més, l'alegria encara em dura!

De fet, ara fa un any que vaig començar el blog i precisament un dels primers escrits va anar sobre les semis de la champions contra el Manchester.

És curiós com tot torna, pèro aquest cop serà diferent...

ara que he dit Evangelion...

2009-04-06T13:35:00.006+02:00

links:

el wiki de "The End of Evangelion"

ràdio anime (2)... Komm, süsser tod

2009-03-24T02:06:00.014+01:00

Amb tot això de la versió del director que van treure fa poc i la tetralogia de pelis que estan fent a partir de la sèrie original pot semblar que parlar d'Evangelion ara sigui una mica redundant. Més que res perquè els blogs i fòrums ja en van plens d'aquests intents de munyir encara més la vaca i, per suposat, d'intensos debats més o menys filosòfics sobre el sentit d'Evangelion. És divertit.

Jo però només vull parlar de la música, un dels punts forts de l'anime. També amb això Gainax va trencar esquemes i va cuidar moltíssim la banda sonora. De fet, es van editar força CDs (massa repetitius pel meu gust) amb les peces, originals o no, que van acompanyar l'acció d'Evangelion. Algunes d'aquestes van ajudar a crear alguns dels millors moments que jo he vist mai en un anime, especialment la cançó "Komm, süsser Tod" (vine, dolça mort), que va aconsseguir que la llarga escena del tercer impacte m'impressionés de tal manera que encara avui ho recordo (i ja han passat anys... masses pel meu gust). De fet, no puc pensar en una cançó que acompanyi millor aquesta escena, la qual, no oblidem, representa el clímax de tota la sèrie (afegeixo aquesta escena en l'apartat de links, al final d'aquest post).

"Komm, süsser Tod" va ser composada expresament per la peli "The End of Evangelion" (1997) i desde cert punt de vista sembla una barreja del Cànon de Pachelbel (utilitzat a "Evangelion: Death & Rebirth") i "Hey, Jude" dels Beatles. La veritat és que només per això val la pena escoltar-la. La lletra (en anglès) és del mateix Hideaki Kano i la veu és d'una cantant japonesa que es fa dir Arianne, de la qual costa molt trobar res per internet però que canta la mar de bé...

links:
el tercer impacte
un petit wiki

Mestre de mestres

2009-03-07T23:33:00.026+01:00

Un dels efectes colaterals de llegir manga és que t'acabes interessant molt per la cultura japonesa.

A mi, una de les primeres coses que em va interessar va ser el cinema japonès,especialment el clàssic, com el d'Akira Kurosawa (1910-1988). De fet, són un gran fan seu i tinc en DVD vàries de les pelis que Filmax va editar ara fa uns anys dins de la col.lecció "Maestros del cine japonés". Algunes són una autèntica passada, com "Los 7 samurais", "La fortaleza escondida" o "Yojimbo" (que per mi és senzillament la millor pel.licula d'acció que he vist mai...). Aquestes pelis han inspirat alguns del més grans èxits de Hollywood de tota la història, com "Los 7 magníficos", "Star wars" o "Sólo ante el peligro" respectivament. Totes elles a més, estan protagonitzades pel grandíssim Toshiro Mifune. Ningú com ell es va entendre amb el mestre, i ningú com ell ha interpretat un samurai de tantes maneres diferents, tot i que no van acabar massa bé, però això és un altre tema...

El més curiós però és veure com, en la meva opinió, el manga en general (que al cap i a la fi és, com qualsevol còmic, un gènere molt cinematogràfic) ha passat completament dels cànons marcats pels grans mestres del cinema d'acció nipó del segle XX. Sense voler entrar en profunditat, és cert que aquestes pelis es caracteritzen per avançar molt lentament (almenys a ulls d'un occidental), amb moltes escenes de silencis en les que aparentment no passa absolutament res (però que ajuden a construir mica en mica i sòlidament la trama) i amb un clímax que, curiosament, es sol.luciona amb pocs segons. Per contra, en el "seinen" manga (i ja no diguem en el "shonen") acostuma a passar a l'inrevés: poc plantejament i moltes bofetades...

No sé, generalitzar és sempre ficar-se en un jardí, però és que no aconssegueixo trobar gaires relacions entre aquest cinema i el manga actual (ni en la narrativa ni en l'estil), quan en principi hauria de ser una influència molt clara... Possiblement "vagabond" és l'excepció que confirma la regla, i possiblement per això és un manga especialment bo...

links:
Akira Kurosawa i Toshiro Mifune a la wikipèdia
Un tribut al director i a l'actor (la música però no se l'han currada gaire)
El tràiler dels 7 samurais
La impressionant escena del duel final de Yojimbo:

amb una canya i 128K... (revival 6)

2009-03-01T21:24:00.014+01:00

Amb uns ordinadors que eren poc més que calculadores i amb molta imaginació els programadors dels anys vuitanta van crear la indústria dels videojocs. Gent com en John Ritman, Peter Ste o David Whitaker van fer autèntiques joies que encara avui moltíssima gent de la meva edad (i més enllà) recorden gràcies als emuladors.

L'Spectrum era un ordinador de 8 bits i només 128k de memòria (la versió "moderna" vull dir, que la del 1981 tenia només 1 k), i tot i així no crec que s'hagi parit mai una màquina millor, o almenys tant catxonda. Portser parlo com una iaia, però és que els records de la infància marquen molt, i els de l'Spectrum són la bomba. Caixes i caixes plenes de cintes de cassete amb grans títols, com "Match day", "Atic Atac", "Manic Miner", "Pyamarama" o "Amaurote", entre moltíssims altres... Aquest últim per exemple, és una mostra perfecte de com podíem arribar a flipar amb quatre gràfics i quatre colors (literament).

Quantes hores enganxats a la pantalla!

Links:
Tot el que es pugui imaginar de l'Spectrum (jocs, emuladors, caràtules, revistes de l'època,...)
Emulador online de l'Spectrum a Facebook
El wiki

els cyborgs també es fan vells

2009-02-28T00:59:00.011+01:00

Aquest 2009 es compleixen 15 anys de la fi de la publicació del que per mi és el millor manga de ciència ficció que mai s'ha fet: "Alita, ángel de combate".

Alita es va publicar entre el 1991 i el 1994 a la Shueisha Business Jump Magazine fins que en Yukito Kishiro va haver de parar de dibuixar, sembla ser que per algún problema neurològic... De fet, en Kishiro mai va estar content del final que segons ell va haver de fer a corre cuita i és per això que anys després va rependre la sèrie en un punt anterior de la història. Aquesta continuació és "Alita, Last Order", actualment en curs, que està bé però no tant...

"Alita, Ángel de combate" ha estat recopilada múltiples vegades en 9 gloriosos volums, però el final original costa molt de trobar avui en dia. Per sort, jo tinc la col.lecció sencera que Planeta deAgostini va publicar en l'enyorat format "comic-book" a mitjans dels 90 i que conté el final en qüestió (tenir una edad també té avantatges). Per mi, el mestre ja pot cantar missa si vol, que aquell final era una passada...

Per molts anys, Alita!

Links
La pàgina oficial d'Alita
La primera de les 2 OVAs que es van fer (1/3), (2/3) i (3/3)
Un 3D sobre el "motorball" (una de les trames més impressionants de la saga)
Algunes imatges que he pogut rescatar d'aquella època:

El gran viatge: tercera (i última) part

2009-02-17T14:45:00.002+01:00

Aquest és l’últim episodi de la trilogia sobre les meves anades i vingudes pel Japó durant l'estiu del 2006, un especial sobre els últims vuit dies que vàrem passar a Tòquio.

Ara que he acabat de revisar les més de 2.000 fotos que vàrem fer, no puc deixar de pensar que si normalment ja costa explicar un viatge només amb imatges, en el cas del Japó és senzillament impossible. I és que el Japó és d’aquells païssos en els que precisament importa molt més tot allò que no es veu: la barrera idiomàtica, la manera de fer, de pensar, de ser… Per un occidental, al Japó la cosa més simple sovint pot ser causa de malentesos i constantment et sents com si estiguéssis en un altre planeta… Però de fet, aquesta és la recompensa més gran que obté el viatger que va a Japó, el record que queda quan passa el temps. I per explicar això no hi ha fotos que valguin…

Un gran viatge, sí senyor. Un grandíssim viatge…

Fins ben aviat Japó!!!

Japó 003
Cargado por joanmanne

petit museu ambulant (4)

2009-01-30T16:20:00.011+01:00

Macross és tot un clàssic del món de l'anime. Possiblement sigui EL clàssic.

La veritat però és que mai he estat un fanàtic de la saga, tot i que la primera pel.lícula ("The Super Dimension Fortress Macross: Do You Remember Love?"; 1984) estava molt bé i realment va marcar època. Potser per això et demanen un ronyó per cada un d'aquests cels, encara que per qüestions òbvies d'edat acostumen a estar bastant atrotinats. Aquest, de fet, està enganxant al "douga". D'això es veu que en diuen un "stuck cel". Jo en canvi en dic "putada"...

Almenys va servir per a que em féssin una mica de descompte, cosa que normalment és impensable en un cel de la Lynn Minmay, i menys quan surt en plan Marilyn!

una altra cosa

2009-01-18T23:00:00.011+01:00

Estela no és un manga. I és que, encara que sembli mentida, a les botigues de còmics encara s'hi poden trobar còmics no japonesos de tant en tant. De fet, Estela ("Sillage" en versió original) és una obra creada per la parella Morvan-Buchet, dos membres més del inmens planter francobelga de dibuixants i guionistes que tantes tardes de glòria ens ha donat als malalts dels còmics.

Estela està ambientada en un futur d'aquests molt llunyans, en el que una gran caravana de naus espacials (que vés per on es diu Estela) va recorrent tot l'univers per tal de detectar i recuperar espècies en perill. Com una mena d'Arca de Noé, però plena de penya molt rara...
El fet és que una d'aquestes espècies en perill és la nostra i és per això que quan els agents d'Estela troben en un planeta molt remot a una noia humana que viu com una salvatge se l'emporten sense preguntar. La noia en qüestió però no es pot pas queixar, a la seva nova casa li donen un nom original (Navis), una mica de roba i l'entrenament suficient per a que amb el temps s'acabi convertint en la millor l'agent especial de la Coalició. I tot això a canvi només d'encarregar-se de treure-li les castanyes del foc a Estela en les missions més perilloses contra les bestioletes més chungues de la galàxia... Bàsicament doncs, la Navis es dedica en cada volum (i ja en porten 10) a fer la cara nova a tota una colla de paios que semblen trets de la cantina d'Star Wars. Si només fós això a mi ja m'estaria bé, però és que a més a més, es veu que la noia no els hi ha sortit tonta (ni lletja tampoc), i mica en mica la Navis es va rebel.lant contra la moral sobreprotectora dels seus superiors a mesura que va descobrint que de merda sota l'estora n'hi ha per parar un carro dins d'Estela...

Vaja, que està molt bé tot plegat.

Links:
web oficial de Sillage
un youtube del còmic
recull d'il.lustracions d'Estela
entrevista amb en Buchet (francès imprescindible...)
joc curiós (i cutre) fet en flash

molt gran!

2009-01-18T22:49:00.005+01:00

... llàstima però del pentinat que s'ha fet ara a l'estil Inesta...